Pluja Teatre: «El Pluja va ser la nostra escola»

Premi Extraordinari. XVa Nit d’Escola Valenciana

Pluja Teatre pren qualsevol espai buit i l’anomena escenari nu. I en aquest ambient foradat, Pluja crea. Una obra és més que una representació al cor del Teatre del Raval. És un diàleg amb l’espectador. Aquest teatre de batalla és provocador en tant que sorprèn i impressiona els assistents, en tant que concep el públic com a element actiu. Pluja precipita gotes de llibertat provinents de la condensació d’idees renovadores.

En la tardor franquista, Pluja impregnà el públic de la mordacitat dels comediants i el feu còmplice d’un imaginari allunyat dels estereotips rancis i l’alienació promoguda des del règim. Copsar un món just i divertit era fàcil després de presenciar una peça teatral d’aquesta companyia nascuda a Gandia l’any 1972. Amb mestria, Pluja difonia l’art de la paraula i esperonava el compromís, la solidaritat i la ideologia social contra l’opressió. Es tractava d’un moviment contracultural que, amb enginy, trencava la por. Fora misèries. Fora l’obscuritat. Estem en un espai buit nu de prejudicis. Ximo Vidal, M. Josep Gonga ‘Gongui’, Joan Muñoz, Josep Gonga i, al fons de l’escenari, 44 anys de Pluja Teatre. Escola Valenciana ha fet valdre aquest bagatge i ha reconegut Pluja amb el Guardó Extraordinari en el si de la Nit Fusteriana. S’obri el teló i conversem.

            

—Com naix aquesta companyia teatral?

Hem de fer un bot en el temps fins als anys 70. En els anys 70 encara hi era la dictadura, encara vivia el senyor Franco, i en aquell moment la gent del món de la cultura tractava d’utilitzar les seues cançons, la poesia, la narrativa… per a protestar i enfrontar-se al règim franquista. Nosaltres ens enfrontàrem a la dictadura amb el teatre i molt prompte ens vàrem adonar que el que volíem era  fer del teatre la nostra pròpia vida.

«Nosaltres ens vam inventar una escola on ens ho passàvem bé, perquè en l’escola de veritat ens varem avorrir prou»

Pluja, com la pluja, es renova contínuament, no?

Hi ha hagut renovació, però els quatre que som ací estem des dels anys 70. Hi ha hagut gent que ha passat, i un company que també hi era des del principi, però  que, malauradament ens va deixar. És molt estrany en les companyies, que els mateixos que vàrem iniciar el camí continuem després de quaranta anys.

—Pluja Teatre: més de quatre dècades dedicades al teatre. La vostra vida ha transcorregut sobre l’escenari. La vida és somni, com digué Pedro Calderón de la Barca, o la vida és teatre?

Durant els passats 40 anys el teatre ha sigut el nostre projecte de vida, ja que ho absorbia tot.

—Per què Pluja Teatre?

La paraula «pluja» no s’utilitzava gens ni miqueta. Es deia això de «està plovent», «plou», «plourà», però la paraula «pluja» a nosaltres ens feia gràcia i  la vàrem adoptar com a nom. Per això i perquè, curiosament, a les primeres funcions que féiem quan encara no teníem nom, anàvem als pobles i  plovia. Si ocorregués ara seria fantàstic, veritat? Si arribàrem a un poble i, amb la sequera que hi ha, ploguera. De fet, hi ha hagut èpoques de sequera que ens deien «Hauríem de programar-vos per veure si arriba la pluja».

«El teatre és una eina molt adequada per a la formació de la persona. Quan treballem amb xiquets ens colpeix moltíssim el que anomenem “memòria emotiva”»

—Representeu obres en valencià i fa 30 anys que vau encetar la campanya escolar.

En 1980 estrenem el primer espectacle dirigit als xiquets i les xiquetes i comencem a alternar-los amb les obres que féiem per als adults. Es quan  actuàvem en menjadors, en aules d’usos múltiples… i no podíem ni tan sols instal·lar focus perquè botava la llum i pensàvem “quina llàstima que els xiquets no puguen gaudir del teatre en condicions”. Per aquesta raó, ens vàrem afanyar a tindre un espai, que és aquest, el Teatre del Raval, perquè els xiquets i les escoles pogueren vindre a les obres amb tota la seua escenografia, amb la il·luminació que li correspon, amb totes les condicions i asseguts en una butaca com cal. No només pels xiquets de Gandia sinó que ho vàrem ampliar a tota l’àrea nostra de influència: la part de la Marina, la part de l’Alcoià, de la Ribera… de les comarques centrals i a partir d’ahí naixen les campanyes escolars.

«Nosaltres érem utòpics i hui dia continuem creient que el teatre pot ajudar a transformar, en part, el pensament. Assistir a un espectacle, sobretot quan eres xiquet, pot arribar a transformar-te. I eixa hauria de ser la funció del teatre en l’escola. El mestre podria utilitzar el teatre com a eina per a explicar totes les matèries. L’espai buit del que parla Peter Brook és l’aula»

Prèviament, féieu teatre per a un públic adult.

Sí. Durant els anys 70 féiem agitació i propaganda antifranquista, és a dir, nosaltres utilitzàvem el teatre com a mitjà per a dir el que no podíem dir en el carrer; ho déiem sobre l’escenari i després es feien uns col·loquis que duraven més que la representació. La primera obra més combativa va ser contra l’autopista del Mediterrani. Curiosament, després nosaltres anàvem amb la furgoneta per aquesta autopista; són aquestes contradiccions de la revolució… Produíem  un teatre amb quatre elements d’escena, una cortina i un mínim vestuari, no és que nosaltres fórem seguidors  del teatre pobre Jerzy Grotowsky, sinó que senzillament no teníem diners. Quant als espais, disposàvem de tots els inimaginables, —com digué un dels grans del teatre, Peter Brook—, d’espais buits, perquè tampoc existien teatres amb la mínima infraestructura.  Arribàvem a un espai com aquest i la gent s’asseia on podia; si no hi havia cadires s’asseien a terra, i agafaves una cortina en lloc d’un teló,  et pujaves a una cadira o a una escala i aleshores feies un forat en la paret, col·locaves un taco i un clau i tiraves una corda de punta a punta per passar la cortina i aquesta era la nostra escenografia. Realment, el Pluja va ser la nostra escola. Nosaltres ens vam inventar una escola per a nosaltres, una escola on ens ho passàvem bé, perquè en l’escola de veritat ens vàrem avorrir prou  i de vegades ens pegaven i tot… Aleshores, nosaltres ens vàrem inventar la nostra escola, la nostra universitat, allò que escrivíem ens obligava a investigar, a llegir, a parlar amb la gent… féiem un treball de camp i acadèmic.

«Si parles d’El Tirant has de parlar de mamelles encara que siga una obra per a xiquets. Després de fer aquella obra i sobre tot l’escena de Plaerdemavida en una escola de Madrid, ens van dir que no tornàrem.  L’escola era de monges…»

Un dels trets de Pluja Teatre ha sigut la defensa de la llengua sobre l’escenari. Penseu que l’art dramàtic és clau per al procés de normalització del valencià?

La tria de la llengua per a nosaltres va ser molt important, importantíssima, perquè era la decisió de dir «si anem pels pobles o pels barris de les ciutats,   hem de parlar-los com parlem nosaltres  encara que ens trobem un públic que parle en castellà». Per això, nosaltres ens hem negat a representar en castellà dins l’àmbit dels Països Catalans; en la resta de l’estat sí que ho hem fet. I eixa postura ens ha portat sovint a perdre feina per no haver de renunciar a la pròpia llengua.  En els inicis de Pluja es representaven les obres en castellà; la culpa és d’aquest senyor d’ací –Ximo assenyala a Joan–. I el canvi va ser culpa d’aquest senyor d’aquí –recorda Joan–. Si i el canvi cap al valencià va ser culpa meua –diu Ximo– i, curiosament, era l’únic dels cinc que havia estat educat en castellà.  Típic made in València.

M’imagine que atresorareu moltes anècdotes…

Ens atrevíem a introduir en els textos paraules que el poble no utilitzava i tampoc no coneixia el seu significat, féiem servir entonces i aleshores, les dos paraules i, de vegades, una rere l’altra déiem: «entonces podríem fer / aleshores podríem fer» i dintre de la mateixa comèdia, perquè nosaltres no hem utilitzat el drama, sempre la comèdia; buscàvem divertir la gent i clavar-li canya, és a dir, donar-li motius en què pensar i, sobretot, que en el col·loqui s’exposaren tot els problemes que en el poble on hi érem passaven en aquell moment.

Fes clic per visualitzar el vídeo de l’entrevista a Pluja Teatre.

Entrevista completa pròximament en la revista Sembra, que es repartirà en la XVa Nit d’Escola Valenciana.

Guardons 2017. Premi Josep Vicent Garcia al sociòleg Rafael L. Ninyoles.

Guardons 2017. Reconeixement a l’Ús Social: Federació de Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià.

Presentació de la Nit Fusteriana a Gandia.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Amb el suport de: