Maria-Mercè Marçal

Maria-Mercè Marçal (1952-1998) fou una poeta, traductora i narradora.

Va escriure la novel·la La passió segons Renée Vivien (1994), les narracions breus Viratges, reminiscències [dins Barceldones] (1990) i Jocs de màscares [dins Dones soles. 14 contes] (1995), l’obra de prosa El senyal de la pèrdua. Escrits inèdits dels últims anys (2014), els llibres per a infants i joves La disputa de Fra Anselm amb l’ase ronyós de la cua tallada (1986), La màgia de les paraules (2004), Cançó de saltar a corda (2004), Uf, quin dissabte, rateta Arbequina! (2012), Tan petita i ja saps… (2015) i, entre d’altres, els poemaris Cau de llunes (1977), Bruixa de dol (1977-1979) (1979), Sal oberta (1982), Terra de mai (1982), La germana, l’estrangera (1981-1984) (1985), Desglaç (1984-1988) (1988), Llengua abolida (1973-1988) (1989) i Raó del cos (2000).

A continuació us oferim un fragment del poema «XIII», inclòs en el llibre Bruixa de dol (1979):

Bruixa de dol, al meu cau solitari,

he clos el llibre on l’òliba fa dia.

A trenc d’oblit s’esquera la falzia

i el gessamí al tombant d’aquest llunari.

Amb pas furtiu, per fosc itinerari,

l’aranya ha pres altre cop el casal.

Cendra d’amor assenyala el portal.

Però la lluna em dicta que despari

el decorat —veus?, l’arbre malferit

serva a l’escorça la teva divisa—.

I em cita al fons de l’estany sense brisa.

Torno el mirall al calaix de la nit

i esborro el rastre, travessat d’agulles.

Se’m bada als dits la tristor de les fulles.

[…]