Joan Fuster

Joan Fuster (1922-1992) fou assagista, historiador, crític literari i poeta, i un dels intel·lectuals valencians més influents de l’època contemporània.

Va escriure els assajos La poesia catalana fins a la Renaixença (1954), El descrèdit de la realitat (1955), Pàgines escollides de Sant Vicent Ferrer (1955), La poesia catalana (1956), Les originalitats (1956), Figures de temps (1957), Indagacions possibles (1958), Judicis finals (1960), Joan Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler (1961), Nosaltres, els valencians (1962), Poetes, moriscos i capellans (1962), Qüestió de noms (1962), El bandolerisme català II: la llegenda (1963), Diccionari per a ociosos (1964), Raimon (1964), Causar-se d’esperar (1965), Combustible per a falles (1967), L’home, mesura de totes les coses (1967), Heretgies, revoltes i sermons (1968), Examen de consciència (1968), Consells, proverbis i insolències (1968), Literatura catalana contemporània (1972), Babels i babilònies (1972), Exploració de l’ombra (1974), La decadència al País Valencià (1976), Un país sense política (1976), El blau en la senyera (1977), Contra el noucentisme (1977), Destinat (sobretot) a valencians (1979), Notes d’un desficiós (1980), Ara o mai (1981), Per a una cultura catalana majoritària (1981). Indagacions i propostes (1981), País Valencià, per què? (1982), Cultura nacional i cultures regionals dins els Països Catalans (1983), Sagitari (1984), Pamflets polítics (1985), Punts de meditació (1985), Llibres i problemes del Renaixement (1989), El Ben enamorat i el mal enamorat (1991), Textos d’exili (1991), L’aventura del llibre català (1992), Estudis d’història cultural (1992), Elogi del meu poble: Sueca, a la ribera del Xúquer (1993), Contra el nacionalisme i altres textos (1993), Contra el nacionalisme espanyol (1994), Misògins i enamorats (1995), Papers d’exili (1995), Breviari cívic (1996), Aforismes (2000), Raons i paraules (2000), Bestiari (2005) i Viure per viure (2005), entre d’altres.

Tot seguit us oferim un fragment del primer capítol de Nosaltres, els valencians (1962):

Pràcticament, entre el 1233 i el 1244 va acomplir-se la gran empresa militar i diplomàtica de la Conquista. València, la capital, es rendia a Jaume I en 1238, i per a la posteritat local, la data del 9 d’octubre […] tindrà un particular valor simbòlic. Una coneguda tradició commemorativa, mig oficial mig folklòrica, marca al llarg dels segles l’abast especial de l’efemèride. Sense excepció. Les successives generacions valencianes hi han vist el principi de llur estirp. De valencians, indiscutiblement, bé que n’hi havia abans de la vinguda de Jaume I: n’hi ha hagut sempre, sobre aquest tros de geografia on ara vivim —almenys d’ençà que apareix el topònim València. Però nosaltres, els d’avui, som uns valencians que datem del XIII. […]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Amb el suport de: