Teresa Pàmies

Teresa Pàmies (1919-2012) fou escriptora i va destacar en novel·la i narrativa.

Va escriure les narracions Testament a Praga (1971), Quan érem capitans (1974), Dona de pres (1975), Gent del meu exili (1975), Crònica de la vetlla (1975), Quan érem refugiats (1975), Records de guerra i d’exili (1976), La reraguarda republicana (1977), Aquell vellet gentil i pulcre (1978), Maig de les dones (1980), Memòria dels morts (1981), Opinió de dona (1983), Cartes al fill recluta (1984), Mascles no masclistes (1987), Coses de la vida a ritme de bolero (1993), Cròniques de comiat (2000), Memòries de guerra i d’exili (2000), Els anys de lluita (2001), Carta a la néta sobre el comunisme. Els anys de lluita (2001), L’aventura d’envellir (2002), Conviure amb la mort (2003) i Informe al difunt (2008), entre d’altres. Així com les novel·les Va ploure tot el dia (1974), Si vas a París, papà… (diari de maig, 1968) (1975), Cròniques de nàufrags (1977), Amor clandestí (1977), Massa tard per a Cèlia (1984), Segrest amb filipina (1986), La primavera de l’àvia (1989) i La filla del Gudari (1998).

A continuació us oferim un fragment del llibre Quan érem refugiats (2017):

«Estàvem desvinculats del nostre país. No tan sols ens trobàvem a l’estranger, sinó capbussats en un món de petites i elementals necessitats, que esdevenien obsessionants. La guerra a Espanya no va acabar fins el dia 2 d’abril de 1939, però mai no volguérem veure ni creure que encetàvem l’exili dels pobres, dels vençuts en una guerra entre espanyols que, per a simplificar, classificàvem entre pobres i rics. L’exili havia de durar més d’un quart de segle. No ho sospitàvem. En la nostra òptica era una pausa, un repòs en el camí i això ens impedia assumir la condició de refugiats i combatents.» […]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Amb el suport de: