Josep Carner

Josep Carner (1884 – 1970) fou un escriptor de narrativa, prosa, assaig, narrativa i poesia per a infants i joves, teatre i —sobretot— poesia.

Conegut com «el príncep dels poetes catalans», fou un renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa.

De la seua obra poètica cal destacar els llibres Corones (1904), Llibre dels poetes (1904), Primer llibre de sonets (1905), Els fruits saborosos (1906), Segon llibre de sonets (1907), Verger de les galanies (1911), Les monjoies (1912), La paraula en el vent (1914), Auques i ventalls (1914), Bella terra, bella gent (1918), L’oreig entre les canyes (1920), L’àngel de les vuit. Poemet (1921), La inútil ofrena (1924), El cor quiet (1925), Sons de lira i flabiol (1927), Cançons (1928), El veire encantat (1933), Lluna i llanterna (1935), La primavera en el poblet (1935), Nabí (1938), Tres diumenges (1946), Llunyania (1952), Arbres (1953), Absència (1957), El tomb de l’any (1966) i Llegendari (1999), entre d’altres.

Tot seguit us oferim un fragment del poema «Els raïms immortals», inclòs als llibres Els fruits saborosos (1906) i Poesia (1992):

El poeta en el cim se sent cantar,

i la vinya daurada que el sol banya

a farbalans alegra la muntanya

i en fi pendís cap a les ones va.

La mar és adormida, el cel és clar;

melangies d’escumes i boirines

damunt la pau de les blavors divines

rellisquen lentes a no cap demà.

[…]