ARBRE HABITAT. Carme Miquel

S’ha apagat la flama d’Empar,
vam dir amb el cor glaçat aquell dia,
S’ha apagat la flama,
repetíem amb els mots de la tristor
Però també vam dir
que sabíem
que mai no s’apagaria, l’estel de llum que la seguía.

I l’estel de llum va prenyar la terra
amb espurnes de vida plena
I conten, que en les faldes del Benicadell
– muntanya màgica d’Empar-
ha crescut un arbre nou.

Que és un arbre habitat, diuen.
Que es vida de moltes vides,
I té rostre
Un rostre de mirada obscura i dolça
que somriu entre les fulles,
amb llavis vermells de carmí
i perfectes dents blanques.

I les rames, són braços i mans,
que et sostenen si tu vols.
I si estàs a prop t`acaronen.
O et fan pesigolles.

Això diuen.

Que és molt verd i fort,
diuen també.
I que el seu fullam brillant
fa d’amagatall als ocells piuladors.
Mentre que les seues flors de primavera,
alimenten les abelles fabricadores de mel
I després, el vent i la pluja
escampen les meloses gotetes
per fer més dolços els sers estimats.

Comenten , que en fer-se de nit, l’arbre,
sol fer l’ullet a la lluna.
A la lluna la pruna
vestida de dol,
que és la lluna dels xiquets.
Perquè la savia de l’arbre habitat.
està plena de mons infantils.
I pels seus vasos circulen
somiquejos de criatures:
que, canten, que ploren, que riuen
que juguen al rogle amb el sol solet
Mentre l’arbre les embolcalla
i els desitja bona nit.
O bon dia.

És un arbre habitat, diuen
Que ha crescut a les faldes del Benicadell
És l’arbre que quan la pluja l’acarona,
tots els porus de la seua escorça llenyosa
s’obrin per acollir l’aigua del cel.
I en companyia de l’aigua,
besa la terra.

I ara tot es u: sol, aire, ocells,
aigua, grills i papallones.
I tots els colors de l’arc de Sant Martí.
L’arbre habitat del Benicadell
és un tros de la Mare Terra.
I té rostre.
Un rostre de mirada profunda que somriu
Somriu entre les fulles
amb somriure vermell de carmí
i perfectes dents blanques.

Això diuen.