Isabel-Clara Simó
Isabel-Clara Simó (1943-2020) ha estat escriptora i periodista.
És autora, entre d’altres, dels llibres de narrativa breu És quan miro que hi veig clar (1979), Bresca (1985), Alcoi-Nova York (1987), Històries perverses (1992), Perfils cruels (1995), Dones (1997), Contes d’Isabel (1999), Estimats homes (Una caricatura) (2001), Angelets (2004), Bons desitjos (2008), Homes (2010) i Tota aquesta gent (2014), i de les novel·les Júlia (1983), Ídols (1985), T’estimo, Marta (1986), El mossèn (1987), Els ulls de Clídice (1990), La veïna (1990), Una ombra fosca com un núvol de tempesta (1991), La Nati (1991), El mas del Diable (1992), La salvatge (1994), La innocent (1995), El professor de música (1998), El gust amarg de la cervesa (1999), T’imagines la vida sense ell? (2000), Hum… Rita! L’home que ensumava dones (2001), L’home que volava en el trapezi (2002), Adéu-suau (2006), El caníbal (2007), Amor meva (2010), Un tros de cel (2012), Els invisibles (2013), L’amant de Picasso (2015) i Jonàs (2016).
A continuació us oferim un fragment del primer capítol de Júlia (2010):
Júlia es va cenyir les vetes del brial a la cintura, ben serrades, fins que li va mancar la respiració. Va deixar caure la falda, i la va arromangar una miqueta, des de la cintura, perquè curtejara i eixiren les puntes del brial per sota. Va agafar l’espillet i el va dipositar amb cura a sobre del marbre de la còmoda. De sempre que hi recordava dues taques, a l’espillet: l’una, en el racó de dalt, a l’esquerra, no li feia ni mica de nosa; l’altra, però, tenia l’habilitat de plantar-se-li al mig del nas, com una piga de vella xacrosa. […]
