Maria Àngels Anglada
Maria Àngels Anglada (1930-1999) fou escriptora i va conrear la poesia, la narrativa, la crítica literària i l’assaig literari.
Va publicar les novel·les Les Closes (1979), No em dic Laura (1981), Viola d’Amore (1983), Sandàlies d’escuma (1985), Artemísia (1989), La daurada Parmèlia i altres contes (1991), L’agent del rei (1991), El violí d’Auschwitz (1994), Dones soles: 14 contes (1995), Quadern d’Aram (1997), Nit de 1911 (1999) i L’àngel (2000); els poemaris Díptic (1972), Kiparíssia (1981), Columnes d’hores (1965-1990) (1990), Arietta (1996); i els assaigs Memòries d’un pagès del S.XVIII (1978), El mirall de Narcís / el mite grec en els poetes catalans (1988), Paisatge amb poetes (1988), Paradís amb poetes (1993), Retalls de la vida a Grècia i Roma (1997), Les dones de l’Odissea (1997) i Els meus contemporanis (2014).
A continuació us oferim un fragment de la novel·la El violí d’Auschwitz (2012):
Després dels dies passats tancats a la cel·la, la llitotxa la va trobar fins i tot tova. Els companys, poc o molt pollosos com ell, un suport càlid, conegut.
El van despertar, aquesta vegada. No es podia tornar a quedar adormit! Aleshores ningú no el salvaria dels agreujants temibles, i la mirada del metge Rascher no era cap bon averany. Malgrat que encara se sentia dels cops, la nit li havia passat en un son i, potser per la companyia, sense malsons. El «secretari» del barracot el va treure d’un altre món. En somnis es trobava al seu taller, tan ben endreçat, treballant en la construcció d’una viola, entre l’olor coneguda i agradable de la fusta, les coles i els vernissos —no el baf del barracot. A dalt, la seva mare cantussejava tot cuinant el dinar, que també feia una flaire deliciosa. Tot eren sensacions delectables: el sol daurava les fustes, els arrencava reflexos com de posta, càlids, d’or vell tenyits de vermell i, curiosament, de blau i tot. Contrastant amb els seus tons, l’acer de la seva col·lecció de ganivets de violer resplendia amb el seu fred brillant. […]
