Manuel Vicent Albiol: «La llengua és el nostre patrimoni i l’hem de fer créixer sempre»

Manuel Vicent Albiol és mestre, professor i assessor didàctic del Servei d’Ensenyaments en Valencià. Ha format alumnes crítics i somiadors a Vinaròs, Benicarló, Sant Jordi del Maestrat, Rossell i Sant Carles de la Ràpita (Tarragona). Els 40 anys d’estima i dedicació a la docència li han ensenyat una màxima: aprendre de l’alumnat. Ensenyar des del cor. Aquest mestre té un compromís ferm amb l’ensenyament i la llengua. Manuel Vicent ha sabut fer de l’escola valenciana una trobada amb la cultura, el diàleg, l’amistat i el treball en equip. Tant dins com fora de l’aula, sempre ha aplicat una pedagogia humana basada en la comunicació.

Manuel Vicent ha oferit ponències i ha impartit cursos de diferent mena, sia d’atenció a la diversitat i a l’alumnat nouvingut, sia cursos al professorat per a l’obtenció del Diploma de Mestre de Valencià, sia seminaris sobre la lectura i escriptura, treballs per projectes, tractament de l’alumnat d’incorporació tardana al Sistema Educatiu, prevenció del fracàs escolar, entre altres. Escola Valenciana ha fet valdre la tasca desenvolupada per Manuel Vicent Albiol, sobretot al Maestrat, i li ha atorgat el Guardó Extraordinari en els Premis “Intentant la llibertat”. Des de Sembra hem volgut conéixer més de prop a aquest mestre referent i hem conversat amb ell de plurilingüisme, pedagogia, didàctica, història, societat, legislació, actituds lingüístiques… però, sobretot, ens hem enriquit d’experiència.

– Vostè és, sobretot, mestre. Mestre d’escola en valencià i un referent per a les noves generacions de mestres. Què el motivà a exercir aquesta professió?

– El que primer em motivà fou l’actitud dels meus pares, que no van anar a l’escola, que parlaven sempre, amb respecte i admiració, dels mestres. El meu pare començà a fer de mariner als 7 anys i la meua mare era la més gran de set germans. Mai van perdre les ganes d’aprendre. El mestre sempre tenia raó i el que deia el mestre era el que calia fer. Jo pensava que el mestre era un personatge extraordinari i que si aconseguia, quan fos gran, ser mestre, podria ser com  aquelles persones a les quals admiraven els meus pares.

Posteriorment, em motivaren les ganes d’aprendre per ensenyar  als xiquets que no aprenien les coses, perquè les pogueren aprendre d’una altra forma. Em sentia malament quan el mestre castigava un xiquet per no saber una cosa.

– La mestra i companya Empar Granell deia que “el bons i les bones docents són els qui van amb un somriure a classe, els qui creuen que sempre poden aprendre de l’alumnat i als qui els agrada innovar a cada curs”. Aquesta afirmació traspua un profund sentiment d’humilitat: el mestre que aprén mentre ensenya. Vostè què en pensa?

– Hi estic totalment d’acord, amb Empar Granell! El mestre que no aprén alhora que ho fan els seus alumnes no connectarà amb ells. A l’escola, cada dia és apassionant i cada curs, diferent. Podem tindre el Pla Lingüístic de Centre, el Projecte Educatiu, el Currículum, els Nivells de Concreció ben estructurats, la PGA molt pensada i ben feta, les programacions… Cada curs és una possibilitat de millora, de millorar allò que no ens ha sortit com pensàvem, de canviar la forma de treballar  i  de pensar que els nostres alumnes tindran un any més i que voldran conéixer, participar, aprendre i fer-se, cada vegada més competents i crítics.

– Com concep l’educació? Creu que les idees renovadores de l’Escola racionalista són igualment renovadores més de 100 anys després?

– Les idees de l’Escola racionalista estan vigents ara mateix i ho estaran sempre! Hem explicat, en cursos per al professorat, que d’allò que escoltem ens quedem amb un percentatge molt xicotet d’informació; d’allò que escoltem i veiem ens quedem amb un percentatge més alt, però d’allò que toquem, manipulem, construïm, modifiquem, investiguem, exposem, apliquem i utilitzem ens quedem amb el percentatge més alt possible.

– Fins a quin punt vostè les ha aplicat?

– No heu vist la felicitat dels xiquets i les xiquetes en treballar per Projectes? No estem, actualment, en la dinàmica de les Competències Bàsiques? Els moviments de Renovació Pedagògica, els de l’escola Rosa Sensat, Ana Teberosky, Emilia Ferreiro, són d’ara, però són germans dels de fa 100 anys, que comentaves.

Vostè és un gran difusor dels avantatges socials, professionals i educatius que comporta estudiar en valencià. Com li explicaria a una família que dubta de matricular la seua filla en l’ensenyament en valencià?

– La família que dubta matricular la seua filla en l’Ensenyament en Valencià pot ser molt diversa i molt diferent, per tant, inicialment, cal parlar-li dels avantatges del bilingüisme, del context social que afavoreix que els alumnes siguen bilingües, i que per arribar a ser bilingües i plurilingües posteriorment, cal començar, sempre, per la llengua minoritzada.

– Quines millores acadèmiques té la metodologia d’immersió lingüística?

– La Immersió Lingüística no solament ofereix millores acadèmiques, sinó que també ofereix millores socials, com és la cohesió social. Els xiquets i les xiquetes que tenen la sort de cursar un programa escolar en què el valencià és majoritàriament llengua d’instrucció i d’ús mai tindran problemes per aprendre bé el castellà.

– Per a vostè, quin seria el programa lingüístic ideal?

– El nostre territori és divers i, segons la meua experiència, i el que he vist al llarg de tot el País, els millors programes han estat el PEV (Programa d’Ensenyament en Valencià) i el PIL (Programa d’Immersió Lingüística).

– A quins reptes s’enfronta un mestre que ensenya en valencià quan té un alumnat divers i nouvingut?

– Quasi als mateixos reptes que els altres mestres amb els seus alumnes. Tindre alumnat divers i nouvingut és una riquesa que afavoreix l’estima per les altres llengües i, a més, converteix la nostra llengua en cohesionadora, en ferramenta d’ús de xiquets i xiquetes amb diversitat de llengües. Sempre ho he vist com una riquesa que cal aprofitar.

Organitzar una aula cooperativa, els racons d’apenentatge, els projectes de treball, aprendre lèxic de les llengües que porten els xiquets nouvinguts i establir estratègies dinàmiques i encisadores dels aprenentatges… Molt de treball, però molta satisfacció en vore que avancem.

– Han sigut molts els esforços de l’actual Conselleria d’Educació d’introduir una normativa coherent amb la realitat social i lingüística actual, que siga capaç de frenar el procés de substitució lingüística. Amb la Llei educativa s’aconseguirà que tot l’alumnat del País Valencià tinga idèntic domini de valencià i de castellà? Després de 35 anys de la Llei d’ús i ensenyament del valencià albirarem l’horitzó de ser una ciutadania plurilingüe?

– La tasca per l’ensenyament en valencià és una tasca que sempre ens mantindrà “en actiu”, perquè no només són els factors educatius els que tenen la paraula. Pensem en els interessos polítics, econòmics, socials… Hem treballat molt per arribar on estem, però mai és suficient quan l’esforç de molts anys pot eliminar-se en qüestió de minuts.

A més a més, hem de pensar que la Llei d’ús i ensenyament del valencià ens marcà una dinàmica, un camí on encara hi estem marxant i que, això sí, possibilita seguir avançant, com també ho possibilita la nova Llei educativa de Vicent Marzà.

– Recorde un anunci que deia “Si creus que l’educació és cara, prova amb la ignorància”. De quina manera influeix tindre un alumnat ben format en el conjunt de la nostra societat? I en la qualitat democràtica?

– Què entenem per alumnat ben format? Quina societat vol l’alumnat ben format? Quins referents tenen, actualment, els nostres alumnes? Els contem contes i després, quan són grans, han d’aprendre a conviure en una societat que no és la que volien?

Un alumnat ben format és garant de moltes coses, també de qualitat democràtica, però també ha de ser crític, tindre la possibilitat que se l’escolte, de participar en decisions que tenen a vore amb el seu futur, d’aportar la seua energia i de sentir-se útil a la societat. Els podem garantir això, als joves d’ara?

Recordo un cartell que hi havia a l’escola dels fills de mariners on jo hi anava i que deia: “El que no sabe es como el que no ve”. Vosaltres mateixos!

– En l’article “Estimar el que ens uneix”, publicat en la revista Beceroles (2004. Núm. 3), vostè comenta que «L’Ensenyament és el factor decisiu en la continuïtat cultural d’un poble». L’escola fa bategar la cultura i manté viva la llengua?

– L’escola sempre fa bategar la cultura i mantindrà viva la llengua i la implementarà!

Recordeu què passava quan la llengua no estava present a l’ensenyament? L’escola valenciana necessita la llengua i la llengua necessita l’escola valenciana. Si veieu els mestres que hi ha a les nostres escoles i com treballen, comprendreu que l’escola i l’ensenyament són la màquina que mou el tren llarg, molt llarg, de l’estima i de la cultura, d’allò que és nostre. A l’escola i als mestres se’ls deu molt, però això es paga amb un somriure i un “Ànim i endavant!”.

– La llengua és el nostre patrimoni més preuat. Com podem protegir-la en un entorn globalitzat, sobretot, quan la llengua dels negocis i del sistema econòmic és l’anglés?

– Crec que la nostra llengua, patrimoni de tots i totes, no només l’hem de mantindre i protegir. Com bé dius és el nostre patrimoni i un patrimoni s’ha de fer créixer sempre perquè, si no creix, amb el temps, acaba diluint-se. No hem de lluitar contra l’anglés, hem de treballar per afermar i augmentar l’ús i l’estima dels valencians, de naixement i d’adopció, per la llengua que ens agermana i ens dona sentiment de poble.

L’Ensenyament és fonamental però també ajuda el treball a les empreses, les activitats lúdiques, els actes socials, les relacions amb els territoris que compartim la mateixa llengua…

– Com es crea la consciència lingüística? Tenim cura de restaurar monuments històrics que ens doten d’identitat i són importants per a construir la nostra memòria col·lectiva i, tanmateix, hi ha qui no creu en la conservació i recuperació del valencià… Vostè què en pensa?

– Si les coses es fan bé, ara mateix, sense descuidar altres aspectes, penso que la recuperació de la nostra llengua va per bon camí, però massa lenta. Implementar la consciència lingüística necessita un treball sense pausa no només del món educatiu, també del govern de la Generalitat, de les diferents conselleries, dels organismes públics i .. A poc a poc, ho hem d’anar construint i fent gran entre tots i totes.

– Com es veu la situació lingüística del País, des del nord? Al Maestrat és més “fàcil” convéncer sobre els valors de la llengua que a altres comarques?

– Diria que no és ni més fàcil ni més difícil. Tenim les nostres característiques diferenciadores. Si ens fixem en els números, vorem que un alt percentatge de gent, a les nostres comarques, està convençuda dels valors que té l’ús de la nostra llengua en tots els àmbits. També s’han donat les actituds negatives i s’ha hagut de treballar de valent per minimitzar-les.

– Quina relació hi ha entre la proximitat amb Catalunya i la valoració de la llengua?

– La relació amb Catalunya i la valoració de la llengua és una qüestió que sempre ha estat positiva a les nostres comarques. En l’àmbit educatiu, molts mestres que viuen a pobles de les nostres comarques treballen a Catalunya i a l’inrevés. Molts negocis entre empreses valencianes i catalanes es porten a terme diàriament. Hi ha col·laboracions culturals de tot tipus. La valoració de la llengua és alta i natural.

– Quines actituds lingüístiques no afavoreixen el desenvolupament de la llengua?

– N’hi ha moltes, d’actituds, que no afavoreixen el desenvolupament de la llengua i tenen a vore amb els coneixements, les creences, les opinions i els pensaments de les persones, entre d’altres aspectes. Crec que entre totes les actituds, el factor afectiu és el més important, però aquest mateix factor es pot treballar molt positivament des del món educatiu, social, cultural, econòmic… cercant la integració i participació en la vida d’un poble.

La imposició sense naturalitat fa mal a la llengua. No fer sentir la necessitat pràctica d’aprendre la llengua també fa mal. No manifestar una actitud d’identitat valenciana també fa mal. Quan fallen els referents, quan no mantenim la llengua pròpia en una conversa, quan no parlem la nostra llengua, quan hi ha persones que semblen d’altres llocs… La infravaloració de la llengua pròpia és el que fa més mal en el desenvolupament  del valencià.

– Amb el Guardó Extraordinari d’Escola Valenciana, la nostra entitat tracta de fer valdre el seu bagatge personal i professional. Hi està content?

– Estic content, però estic més content encara perquè aquest guardó s’ha d’entendre com un guardó que es lliura als mestres de les nostres comarques, als qui senten el compromís amb l’escola i amb la nostra llengua i que fan de l’escola valenciana un lloc de cultura, de formació, d’educació, de treball, de responsabilitat, de democràcia i de concòrdia entre tots i totes.